Twitter   Facebook   Delicious   Yahoo  
Enllaçar | Imprimir

La fotja banyuda nidifica per primer cop en la història recent a Catalunya, al Delta del Llobregat

 Èxit del programa de reintroducció endegat pel Departament de Medi Ambient el passat mes d’abril Una parella de fotges banyudes reintroduïdes ha tingut tres pollets  Aquesta espècie mai no s’havia adaptat tan ràpidament a cap territori on havia estat recuperada

Tècnics de la Reserva Natural del Delta del Llobregat, del Departament de Medi Ambient, van trobar el passat  20 de maig un niu de fotja banyuda (llat.Fulica cristata; cast. focha moruna), una espècie en perill crític d’extinció a Europa, d’acord amb les darreres dades de l’estat de conservació de l’espècie. La troballa no es va comunicar per motius de seguretat, atès que no únicament es tracta d’una espècie protegida sinó que aquest és el primer cas conegut, si més no recent, de nidificació d’aquesta espècie a Catalunya i que, per tant, esdevé l’ocell nidificant català més amenaçat en només disposar d’una única parella reproductora.

El dia 10 de juny de 2003 es va produir el naixement del primer poll i en dies successius van néixer dos més, fins un total de tres, que van ser fotografiats el dia 16 de juny. Els polls de fotja banyuda són nidífugs, és a dir, no resten al niu. En l’actualitat la parella es troba a la Reserva Natural Remolar-Filipines, a Viladecans, on alimenta les tres cries en les masses d’aigua permanents que ens resten.

En tot el procés de reintroducció de la fotja banyuda a Europa, el cas del delta del Llobregat és el d’adaptació més ràpida a un territori que es coneix, havent niat la fotja banyuda un mes i escaig després del seu alliberament. El Delta del Llobregat és per tant un indret òptim per a la supervivència de la fotja banyuda a Europa. No obstant això, les fortes sequeres i altes temperatures de juny de 2003 han fet que part de l’aiguamoll temporal de la maresma de les Filipines s’assequés, com ho fa regularment de forma natural, per bé que a més velocitat arran de la inusual climatologia registrada el juny de 2003. Arran d’aquest fet, dels 20 exemplars alliberats, tenim a finals de juny alguns dispersats i un s’ha desplaçat a la Reserva Natural de la Ricarda-Ca l’Arana, al Prat de Llobregat i un altre ha tornat a València, on s’ha aparellat amb un germà seu de niu, fet que confirma, un cop més, la interrelació entre tots els nuclis d’aiguamoll de la costa mediterrània.

Esperem que l’episodi de nidificació del 2003 consolidi la població catalana d’aquesta espècie i ajudi a la conservació global de la mateixa. De moment, incrementa encara més el grau d’importància internacional del delta del Llobregat, un aiguamoll litoral que s’ha provat òptim per a la supervivència d’aquesta espècie amenaçada en perill d’extinció crític.

Una espècie que es recupera a Catalunya

La fotja banyuda es presenta en dispersió des de les seves àrees de cria i s’havia reproduït al delta molt probablement fins el segle XIX on, atesos els seus costums esquerps, era més difícil de localitzar que les seves congèneres comunes.

L’espècie ocupava durant els segles XIX i XX les maresmes del sud d’Andalusia i els aiguamolls del llevant valencià on criava i hivernava. Fora d’aquestes àrees l’espècie era ja escassa però s’havia citat a Alcañiz (Terol), llacuna del Taray (La Manxa), llacunes del Fondo (Elx) i llacunes de Medina (Càdis).

A Catalunya ja és citada per Vayreda el 1883, on refereix que l’espècie arribava a Provença pel nord i en general en les diferents llacunes del litoral català. Refereix un exemplar caçat a Olot cap al 1880. En un llistat dels ocells del delta de l’Ebre de 1890 apareix la ‘fotxa de cresta’, és a dir, es referencia la presència de la fotja banyuda.  Altres autors la citen com a divagant en la rodalia de la Mediterrània nord: França, Sardenya, Sicília i Malta.

Durant el segle XX es va fent rara l’espècie a Catalunya i Bernis (1964) cita que sobre el 1956 l’espècie ja és irregular a la temporada de caça al delta de l’Ebre, fet que coincideix amb les apreciacions dels guardes dels vedats de caça de l’Encanyissada.

Amb posterioritat, només els episodis de fortes gelades com les de 1962 porten fins a vint exemplars que són caçats a l’hemidelta nord, prop la punta del Fangar i més tard entre 1965 i 1967 a l’illa de Buda. Les cites posteriors d’ocells salvatges són del 20 d’octubre de 1990 amb un exemplar caçat al delta de l’Ebre ( Clavell 2002) i la referència del delta del Llobregat.

Per tant, es tracta d’una espècie que sempre havia estat més escassa que la fotja comuna, que antigament ocupava en una o altra època de l’any tots els aiguamolls litorals fins i tot arribant al sud de França i que durant el segle XX va esdevenir ja únicament un visitant hivernal, cada cop més irregular, finalment només associat a fugides a causa del mal temps siguin sequeres o grans gelades des de les seves àrees de distribució més meridionals.

Una espècie en perill crític d’extinció

D’acord amb la darrera versió del Libro rojo de las aves de España (2003), hi ha 15 taxons d’ocells en perill crític d’extinció a l’estat espanyol. Un d’ells és la fotja banyuda:

Espècies en perill crític (CR) d’acord amb la darrera revisió del llibre vermell dels ocells de l’estat espanyol. (-) indica absent de Catalunya

Espècie Estatus a Catalunya

Baldriga balear Puffinus mauretanicus Hivernant i migrant

Bitó Botaurus stellaris Hivernant i reproductor

Oca pradenca Anser fabalis -

Ànec canyella Tadorna ferruginea Divagant

Xarxet Marbrenc Marmaronetta angustirostris Divagant

Morell xocolater Aythya nyroca Hivernant

Aufrany canari N.percnopterus majorensis -

Àguila pescadora Pandion haliaetus Migrant, hivernant

‘Torillo’ Turnix sylvatica -

Fotja banyuda Fulica cristata Hivernant, divagant, nidificant

Pòlit bec-fi Numenius tenuirostris -

Somorgollaire Uria aalge -

Terrerola rogenca canària C.rufescens rufescens -

Trenca Lanius minor Nidificant

Pinsà blau Fringilla teydea polatzeki -

A Catalunya hi ha vuit d’aquestes quinze espècies, ni que sigui de forma ocasional i són les espècies d’ocells que mereixen una atenció més prioritària.

La Mediterrània occidental acull una petita població molt amenaçada que no supera els 5000 exemplars de fotja banyuda, gairebé tots al Marroc, llevat de les poques que sobreviuen a l’estat espanyol, que és l’únic indret d’Europa on es troba l’espècie.

Com en el cas de Catalunya, des de finals del segle XIX i al llarg del segle XX, la fotja banyuda ha desaparegut de Portugal, Argèlia i Tunísia. A banda de la distribució a Catalunya i llevant, l’espècie era localment comuna a Andalusia fins la primera meitat del segle XX, però la dessecació d’aiguamolls com el de la Janda, va dur-la gairebé a l’extinció. L’any 1990 només quedaven 50 exemplars a Andalusia i una parella va criar de forma inusitada als aiguamolls del Fondo, a Elx.

A banda de les poblacions reintroduïdes, només queden fotges banyudes a les zones humides de la desembocadura del Guadalquivir i llacunes de Cadis i Màlaga.  La desesperada situació fa impulsar programes de recuperació tant a Andalusia com a València on s’alliberen ocells marcats amb anelles i collars de PVC amb lletres. El 2001 es comencen a tenir resultats. A Andalusia nien més de 65 parelles entre alliberades i salvatges, i a València crien cinc parelles al Marjal dels Moros, a Sagunt, totes procedents del programa de reproducció.

Paral·lelament, es comencen a observar uns pocs ocells marcats amb anelles al Parc Natural del delta de l’Ebre amb caràcter ocasional. Es detecten entre un i cinc exemplars darrerament.

Perquè gairebé s’extingeix la fotja banyuda                    

Hi ha dues causes principals:

 La pèrdua i degradació del seu hàbitat al llarg dels passats segles. Recordem que a l’estat espanyol, des del 1913 i fins el 1985 es primava la dessecació (‘sanejament’) de les zones humides perquè eren malsanes i acollien espècies plaga com ara els mosquits. Molts dels aiguamolls importants per a aquesta espècie com la llacuna de la Janda, a Cadis, van ser dessecats. D’altra banda, els aiguamolls que van quedar, van patir forts processos de degradació i contaminació: canvis de règim hidrològic, sobreexplotació dels aqüífers, contaminació d’origen agrícola, industrial i urbà, colmatació de les maresmes, crema de la vegetació en moments inadequats, competència amb espècies introduïdes… A més, en viure en zones Mediterrànies on hi ha sequera estival persistent que afecta molts aiguamolls i per tant, minva la capacitat d’acollida d’aquesta espècie, la fotja banyuda es veu obligada a fer moviments entre les diferents zones i per tant, a ésser sotmesa a més perills.

 La fotja banyuda se sembla massa a la fotja vulgar, una espècie tradicionalment cinegètica. La majoria dels exemplars que han arribat a Catalunya els darrers anys han mort (caçats accidentalment) en part a que és molt difícil de diferenciar de la fotja vulgar (llat. Fulica atra; cast. focha vulgar ). És per això vital cercar llocs on tant la supervivència dels aiguamolls estigui garantida com on la caça estigui prohibida o limitada. El delta del Llobregat reuneix aquestes característiques i la seva pronta nidificació ha demostrat sobrerament que és un indret òptim per a aquests exemplars.

A banda de la seva presència històrica com a hivernant irregular i possible reproductor ja extingit, ara recuperat, uns pocs individus es detecten regularment al delta de l’Ebre. L’espècie ja forma part de la nostra fauna.

Les poblacions d’ocells dels aiguamolls de la Mediterrània ibèrica estan interconnectades a través d’aquest rosari a mena d’estacions de servei, en el que seria la via migratòria Europa-Àfrica on l’únic lloc per aturar-se pels ocells aquàtics són justament aquestes zones humides, que ocupen menys d’un 1% d’un territori de clima càlid i d’estius secs però que acullen una gran diversitat d’espècies aquàtiques. És per això que tots els aiguamolls mediterranis estan interconnectats i fenòmens de sequera en uns poden fer que part de les poblacions d’ocells d’aquell es desplacin més al nord o al sud a la següent zona. Aquest fenomen, força conegut en espècies com el flamenc (llat. Phoenicopterus ruber; cast. flamenco) o la gavina corsa (llat. Larus audouinii; cast,: gaviota de Audouin) també passa amb la fotja banyuda que efectua moviments cas de sequera o hiverns crus a les seves àrees tradicionals. D’aquestes poblacions compartides se’n diu metapoblació.

La Generalitat Valenciana va gaudir d’un projecte LIFE el 1999 amb l’objectiu de la recuperació de la fotja banyuda al País Valencià (http://europa.eu.int/comm/environment/life/home.htm). S’han alliberat 231 exemplars fins el 2002 i s’ha aconseguit l’objectiu de la seva reproducció en llibertat, amb cinc parelles.

Els animals que es van alliberar al delta del Llobregat l’1 d’abril de 2003 procedeixen del Centre de Protecció i Estudi del Medi Natural (CPEMN) d’El Saler, València, administrat per la Generalitat Valenciana.



Cercador

Cercador

Destaquem