• Inici >
  • Cultura  >
  • La Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes...
Twitter   Facebook   Delicious   Yahoo  
Enllaçar | Imprimir

La Mare de Déu de Bellpuig de les Avellanes es diposita al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal després de ser restaurada al Centre de Restauració de Béns Mobles

  • El dipòsit de l’obra al Museu de Lleida te com a finalitat garantir-ne la conservació i difusió
 
  • Es tracta d’una talla escultòrica del segle XIV, atribuïda a Bartomeu de Robió, de la denominada Escola de Lleida
 
  • El Departament de Cultura va adquirir la Mare de Déu el març de 2011 en una subhasta
 
  • El CRBMC treballa conjuntament amb el Metropolitan Museum of Art de Nova York per comparar la policromia de la talla i la de les tombes dels comtes d’Urgell localitzades al Cloisters Museum de Nova York

L’escultura del segle XIV de la Mare de Déu del monestir de Bellpuig de les Avellanes ha estat dipositada al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal després d’haver estat restaurada al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) del Departament de Cultura.
 
D’aquesta manera s’acompleix el desig del Departament de Cultura i del Museu de Lleida de dipositar l’escultura al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, que ja posseeix una notable col·lecció d’escultura pètria de la mateixa època, per tal de garantir-ne la seva conservació i difusió.
 
El dipòsit de l’obra al Museu de Lleida compta amb l’aval de la Junta de Museus, que l’abril de 2011 el va autoritzar basant-se en el fet que l’obra complementa la col·lecció del Museu d’obres d’escultura de pedra adscrites a l’Escola de Lleida del segle XIV i que procedeix d’un monestir emblemàtic del territori lleidatà.
 
Han participat en l’acte de dipòsit de l’obra al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, el delegat del Govern de la Generalitat a Lleida, Ramon Farré; el director general de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura, Joan Pluma, la directora del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, Montserrat Macià; i la directora del CRBMC, Àngels Solé.
 
 
Dins el museu, la mare de Déu es presenta a la instal·lació museogràfica Maria vers Maria, l’encís de l’Escola de Lleida per tal de confrontar-la amb un altre exponent rellevant de l’Escola d Lleida: la Mare de Déu de Saidí,, obra atribuïda al taller de Bartomeu de Robió. Aquesta escultura forma part del fons del Museu de Lleida; procedeix de l’església parroquial de Sant Joan Baptista de Saidí i, actualment, es conserva en ús litúrgic dins l’església de Sant Llorenç de Lleida.
 
 
Característiques de la Mare de Déu
 
La Mare de Déu del monestir de Bellpuig de les Avellanes és una de les peces gòtiques més importants del patrimoni català. És una talla escultòrica de pedra policromada del segle XIV, atribuïda a Bartomeu de Robió, artista que va tenir una forta influència italiana i una de les màximes figures de la denominada Escola de Lleida. L’escultura, que té unes mesures de 108x43x26 cm, molt probablement presidia originàriament la sala capitular del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes.
 
L’obra representa la Mare de Déu dempeus sostenint el fill amb el braç esquerre. A la mà dreta hi portava, probablement, una flor, avui desapareguda. Destaca el luxe de la seva indumentària —amb un escot inusual—, potenciada pels motius tèxtils policromats i per les elaborades peces d’orfebreria que llueix, delicadament executades per l’escultor i enriquides amb l’aplicació de full d’or.
 
Estilísticament, l’obra s'inscriu dins la denominada Escola de Lleida, un important taller d'escultura en pedra que va treballar a les comarques de la plana de Lleida en l'època de màxim esplendor de la construcció de la Seu Vella.
 
 
Vicissituds de l’obra
 
Fins al moment no s’ha localitzat cap document que faci referència a la procedència de l’obra. La tradició oral del antiquaris la situava decorant una estança en el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, al municipi d’Os de Balaguer (Noguera).
 
Al marge del seu valor artístic, l'obra té una innegable força simbòlica, atès que el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes és un dels exemples que millor il·lustren les nefastes conseqüències que va tenir la desamortització de Mendizábal per al patrimoni català i que va culminar amb la venda, el 1906, dels sepulcres que integraven el panteó funerari dels comtes d'Urgell, que avui són al Metropolitan Museum de Nova York, a la secció dels Cloisters.
 
Sembla, doncs, que l’obra va estar en el monestir fins el 1894, quan fou comprada pel banquer lleidatà Agustí Santesmases, que més tard la va vendre al col·leccionista nord-americà Charles Deering, assessorat pels seus amics Miquel Utrillo i el pintor Ramon Casas. Deering tenia com a objectiu fixar la seva residència a Sitges on exposaria la seva col·lecció, al Palau Maricel. Però desavinences amb Utrillo van ser la causa que el col·leccionista s’acabés emportant la major part de les obres a Estats Units. Per sort, entre les poques obres que van restar a Catalunya hi figurava aquesta Mare de Déu.
 
Després d’aquest llarg periple, l’any 1991 es declara bé cultural d’interès nacional (BCIN) i surt a subhasta l’any 2010. El Departament de Cultura va adquirir l’obra el 17 de març de 2011 per un preu de 130.000 euros, per mitjà de l’exercici del dret de tempteig en una subhasta. El fet que es tractés d’un BCIN va ser decisiu pel que fa a la prioritat de la Generalitat en la seva compra. Posteriorment, el 17 d’abril de 2011, la Junta de Museus de Catalunya va autoritzar dipositar l’escultura del segle XIV de la Mare de Déu del monestir de Bellpuig de les Avellanes al Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal. La Junta va fonamentar la seva decisió en el fet que l’obra complementa la col·lecció del Museu d’obres d’escultura de pedra adscrites a l’Escola de Lleida del segle XIV i que procedeix d’un monestir emblemàtic del territori lleidatà
 
 
Estudi previ i diagnosi
 
Un cop ingressada l’escultura en el CRBMC, la talla es va sotmetre a un seguit de proves científiques per estudiar amb més profunditat el suport petri i la policromia, i per valorar quin era el seu estat real de conservació. Aquestes proves van consistir en diversos exàmens científics (radiografies, fotografies amb llum ultraviolada i amb reflectografia d’infrarojos) i en l’extracció de mostres representatives de la policromia i del suport petri, que es van analitzar a través de diferents tècniques: microscòpia estereomicroscòpica, microscòpia òptica (MO), espectrometria d’infraroigs (FT-IR), microscòpia electrònica de rastreig (SEM–EDX) i cromatografia de gasos (GS/MS). Els resultats van determinar que l’escultura presentava un estat de conservació excepcional, que estava esculpida en pedra sorrenca de ciment calcari (pedra de la zona de Lleida) i que conservava quatre capes de policromia fetes amb la tècnica del tremp d’ou. L’estudi d’aquestes capes pictòriques va evidenciar que durant les operacions de repolicromia sempre es van respectar, pel que fa a la indumentària de la mare i del nen, els motius decoratius tèxtils propis del gòtic, sense caure en els modismes imperants en el moment que es van dur a terme.
 
Per aprofundir més en el coneixement de la policromia, el CRBMC es va posar en contacte amb el Metropolitan Museum of Art de Nova York, per fer un estudi comparatiu entre la policromia de la Mare de Déu i la conservada en les tombes dels comtes d’Urgell, també procedents del monestir de Bellpuig i servades al Cloisters Museum de Nova York. Actualment l’estudi encara està en curs, però ja es pot avançar que s’han trobat moltes connexions entre els pigments i la tècnica emprada, tant en les decoracions pictòriques de les tombes novaiorqueses, com en les de la Mare de Déu: en concret, una tècnica tan singular i poc freqüent en la policromia sobre pedra, com és l’aplicació de laca vermella en la decoració pictòrica d’algunes peces d’indumentària, sent més pròpia aquesta de la pintura sobre suport de fusta (taula i talla).
 
Procés de conservació–restauració
 
La recuperació d’aquesta imatge ha estat un pas important pel que fa al restabliment del patrimoni d’aquest monestir. Un cop dut a terme el diagnòstic de l’escultura, es va convocar una sessió clínica en la qual van intervenir conservadors–restauradors i historiadors de l’art especialitzats en art medieval. L’objectiu era donar a conèixer els resultats de l’estudi científic i exposar una proposta de restauració. D’aquesta reunió en va sortir una directriu consensuada molt concreta: la de no eliminar cap de les repintades que conservava la Mare de Déu. El motiu d’aquesta decisió es basava en el fet que durant l’examen científic no es va poder determinar amb certesa si la talla conservava íntegrament la  policromia original del segle XIV. Per tant, davant d’aquest dubte —que no es va poder esvair  amb la tecnologia actual—, es va decidir mantenir les repintades, i la intervenció es va limitar a eliminar el vernís superficial. Aquest presentava un aspecte brillant, notablement enfosquit, per la pèrdua de les seves propietats originals, a causa de l’alteració dels components orgànics que l’integraven. Els anàlisis van identificar, entre altres components, l’ou i la cera com a elements  majoritaris. 
 
Durant el test de neteja es va poder constatar la duresa i la resistència d’aquest tractament superficial a l’acció dels dissolvents. Després de fer diverses proves, es va optar per utilitzar una emulsió, combinada puntualment amb l’acció mecànica d’un llapis de fibra de vidre i bisturí. La intervenció de neteja va ser molt lenta, ja que es va fer en petits quadrants i sempre treballant sota la lupa binocular. La retirada total d’aquesta capa ha permès recuperar la vivesa i exuberància dels colors, la qual cosa intensifica la magnificència i noblesa de les seves robes i joies, més pròpies d’una  comtessa d’Urgell que d’una marededéu.
 
Finalment, pel que fa a la identitat dels seus promotors, ni durant l’examen científic, ni en el decurs del procés de restauració ha estat possible esbrinar quins eren els motius heràldics dels escuts que la Mare de Déu llueix en el brial inferior. Ara per ara, aquesta identitat continua sent un misteri que aboca en una via morta la vinculació d’aquesta imatge al monestir, a través de la identificació dels elements heràldics dels seus dos escuts. Tot i això, l’estudi comparatiu entre els materials artístics utilitzats, tant en la Mare de Déu com en els sepulcres del comtes d’Urgell, podrà confirmar l’origen avellanenc d’aquesta escultura i, per tant, acreditar la denominació d’origen amb la qual aquesta havia sortit a la venda en el mercat d’antiguitats, ja fa mes d’un segle.



Cercador

Cercador

Destaquem

Departament

  • Responsable comunicació
    Josep Elias